Però, era tan bonica la seva tristesa

A ella, la noia més pura i trista que havia vist fins ara, li preocupava alguna cosa, alguna cosa que li feia negar els ulls cada vegada que mirava al terra pensant en allò que com una espina, li travessava el cor. Li hauria d'haver dit alguna cosa, hauria d'haver-la distret d'alguna manera per que deixes de pensar-hi, però, era tan bonica la seva trsitesa. El color marró fusta dels ulls brillants causats per les llàgrimes càlides que li acarisiaven la galta, es feia cada vegada més clar, a la vegada que més petits. S'intentava pantinar el cabell amb la mà tremolosa, necessitava alguna cosa, o algú. Li podria haver acostat un mocador però, no volia destorbar la seva tristesa. I ara, m'en arrepanteixo, penso en lu bonic que deuria ser el seu somriure entre llàgrimes. En lu sensible que hagués sonat el seu: "Estic bé." En lu pura que hagués set la seva mirada xocant amb la meva. Li hagués aixugat la última llàgrima.

Lídia