Sents un munt de mirades clavades al teu cos, et toques el cabell intentant dissimular la timidesa i resant a Déu que la terra se't mengi. No funciona.
-Doncs jo, de fet jo...
-No tinguis por...
Aquesta paraula et desprèn nostàlgia. Intentes somriure.
-Penso que amb el pas del temps t'adones que no tothom era bo, que a vegades per molt que intentis afrontar els problemes i avançar, retrocediràs inconscientment Aprens que a vegades se't posa igual de bé una dutxa d'aigua freda que una de calenta, que l'amor de la teva vida és pot perdre en una nit i que l'amistat és una cosa insòlita. M'han ensenyat a somriure però no a plorar, m'han ensenyar a parlar però no a callar, m'han ensenyat a abraçar però no a deixar. Quasi mai estem preparats per els cops de la vida, ni de la mort... Que i hauran moments en els que ho voldré deixar tot i desaparèixer, que i hauran dies en els que em tancaré amb mi mateixa i no voldré saber res de ningú. Suposo que la única responsable soc jo.
I que al fi i al cap, la única persona amb la que podràs confiar i que mai et fallarà, ets tu mateixa.
-Molt bé Fiona... ara, ves-te a eixugar les llàgrimes.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada