We live beating defeats

La vida t'enganya, si, en moltes ocasions, o potser som nosaltres que no entenem el que ens vol dir, molts pensem que es un camí llarg potser amb flors i grans jardins, o potser amb algunes que altres pedres, d'aquelles que fan entrebancar i caure, però en realitat es un camí curt, un camí molt curt que consisteix en corre, si, potser com una carrera, d'aquelles que sempre saps com n'entres però m

ai saps com en sortiràs, i com totes les carreres és millor anar acompanyat tot i que potser en algunes ocasions algunes persones marxaran, per molts i diferents motius: per algú que s'ha rendit, o algú que no te prou valor per continuar, algú que es cansa ràpid i es para o algú que simplement et diu adéu sense tenir un motiu fixa, però saps que?

Només qui val la pena deixa petjada.

Tot i així, quan algú surt, un altre entre, és com quan diuen que quan una porta es tanca una altre s'obre, en realitat, mai i he cregut en això, perquè ningú te les claus per obrir totes les portes i per això dic que.. "Qui és feliç, és qui te la clau de la felicitat".

I el final de la carrera, el final de tot, a la meta és el pitjor, o potser el millor.És quan veus passar la teva vida pel davant, però no t'adones que hi has arribat fins que aclareixes contra què has estat lluitant durant tot aquest temps, fins que t'adones que ja és massa tard per

mirar enrere i penedir-te, quan penses en el que et va dir una vagada un savi "la por et pot frenar, però també pot ser un motor"

Però si hem preguntessin si voldria tornar a viure diria que no, perquè la vida és això, corre, saltar, cridar, caure, plorar, riure, viure.. però només amb un sol instant.

Així és com veig jo la vida. I la meva conclusió de la vida amb catorze anys és que l'únic que necessites per ser feliç es ser tu mateix allà on vagis, i tenir el valor suficient per creure i confiar amb els altres.